VÍDUA

Joan Sellent. Sabadell.  / 13.10.2012
VIUDA (DCVB, vol. 10, pg. 847)

A un ritme galopant, la pobra viuda no tan sols s’ha anat veient arraconada i relegada a l’oblit, sinó que, cada cop més sovint, se li encoloma l’estigma de la incorrecció i del barbarisme. La vídua —la  rival trisil·làbica, encarcarada, cacofònica i arítmica— ha anat guanyant terreny inexorablement.

Ara fa cinquanta anys, el benintencionat Alcover-Moll s’escarrassava a precisar que “és errat considerar viuda com un castellanisme, i la seva moderna substitució per vídua no es funda en cap raó sòlida ni aconsegueix altre resultat que divorciar la llengua literària de la parlada substituint artificiosament per una forma arcaica (vídua) una altra forma ben legítima i que és usada sense excepció a tot el nostre domini lingüístic: viuda”.

L’Alcover-Moll predicava en el desert: a la pobra viuda, cinc dècades després, ja li barren el pas fins i tot a la penya del parlar més descordat. Una d’aquestes tardes vaig poder constatar, en una telesèrie nostrada, com la vídua omnipresent sorgia triomfant dels llavis d’una joveneta mig gòtica mig rastaflauta; els mateixos llavis que, pocs minuts abans, havien proferit un tremebund “Mola de puta mare, tio!” que feia caure de cul.

(Arran d'un comentari a classe. Vist en http://www.nuvol.com/opinio/viuda/)